Arthur Cravan, une vie à corps perdu

En presència del director Rémy Ricordeau, amb introducció prèvia i debat posterior a la projecció.

2025, 95mn | VOSE

Figura mítica de la insubmissió davant de tot conformisme, el poeta-boxejador Arthur Cravan va contribuir, a començaments del segle XX, a fer saltar pels aires les convencions socials, poètiques i estètiques de la seva època. Qualificat per André Breton de «geni en estat pur», Cravan evoca en aquesta pel·lícula les aventures i passions que van jalonar la seva existència. Iconoclasta per principi tant com per gust, aprofita l’ocasió per oferir una mirada retrospectiva, sense complaença, sobre la insurrecció poètica de la qual va ser protagonista. En negar-se a dissociar la vida de la seva expressió sensible, el seu «fulgurant viatge» va inspirar així la majoria de les avantguardes artístiques o polítiques del segle passat.

Rémy Ricordeau

Rémy Ricordeau és un cineasta documentalista francès nascut el 1956 a Le Mans. També és autor de llibres i redactor de pròlegs o articles publicats en diferents obres col·lectives o revistes. Després d’haver viscut diversos anys entre la Xina i Taiwan, durant els quals va estudiar xinès, va treballar durant 15 anys com a guia i intèrpret en aquesta llengua.

Posteriorment s’orientà cap a la realització de pel·lícules documentals, formació que va dur a terme el 2004 als Ateliers Varan de París. El seu treball documental i d’escriptura aborda diverses temàtiques com ara la crítica social, la cultura i la societat xineses, el surrealisme, així com l’art brut i l’art popular.

Entre les obres i articles que ha escrit hi ha: Arthur Cravan, la terreur des fauves, a Éditions de L’échappée (2021); Denise et Maurice, dresseurs d’épouvantails (2016); Visionnaires de Taïwan (2015) i el pròleg a Éloge des jardins anarchiques (2011) a Éditions L’Insomniaque; Un Paris révolutionnaire (sota la direcció de Claire Auzias) a Éditions L’esprit frappeur (2001); Le mensonge cru (amb Mezioud Ouldamer) a Éditions Siham (1988); el pròleg a Pela Vida de Alexandra David-Néel a Éditions Antigona (1997); Dream of three taiwanese pensioners per a la revista Raw Vision núm. 84 (2014) i I sogni colorati di due pensionati di Taïwan per a la revista Osservatorio Outsider Art núm. 8 (2014).

Emmanuel Guigon

Emmanuel Guigon, nascut el 1959, té les nacionalitats francesa i suïssa. És doctor en història de l’art contemporani per la Universitat de la Sorbona (França), especialista en avantguardes històriques, art europeu de postguerra, surrealisme i art espanyol modern i contemporani. Des d’octubre de 2016 és director del Museu Picasso de Barcelona. Fins al 2016 va ser director del Musée des Beaux-Arts et d’Archéologie i del Musée du Temps de Besançon, càrrecs que va ocupar del 2007 al 2016. Del 2001 al 2006 va ser conservador en cap i director del Museu d’Art Modern i Contemporani d’Estrasburg (França) i des de 1995 fins aleshores va ser conservador en cap de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) Centre Julio González, a València. Va desenvolupar diverses tasques de comissariat independent entre 1990 i 1995. Entre els anys 1987 i 1990 va ser membre de la secció científica de l’École Pratique des Hautes Études Hispaniques – Casa de Velázquez a Madrid i, anteriorment, va exercir la docència en història de l’art contemporani a la Université de Franche-Comté entre 1985 i 1987.

Guigon ha treballat com a investigador i museògraf, centrat en la difusió dels coneixements científics i culturals adreçats tant a especialistes com a un públic més ampli. Ha estat comissari de nombroses exposicions, tant monogràfiques com temàtiques, sobre art modern i contemporani, d’abast nacional i internacional. A més d’haver col·laborat en nombrosos assaigs, és autor de diverses publicacions dedicades a la pintura moderna i contemporània. Ha escrit en nombrosos catàlegs per a exposicions internacionals.

Ha impartit diversos col·loquis i conferències en museus i universitats, així com cursos de doctorat i de tesi. És membre del Consell de Gestió de la UFR d’Estudis Ibèrics i Llatinoamericans, París I – Sorbona; del Centre André Chastel, Laboratori de Recerca sobre el patrimoni francès i la història de l’art occidental; vicepresident de la Fondation Aureli Nemours – Institut de France; de l’AICA (Association Internationale des Critiques d’Art), secció francesa; de la Société des Amis de Paul Éluard; i membre de l’equip docent de l’assignatura «Seminari d’Estètica i Filosofia de l’Art – Filosofia amb Picasso», de la Universitat Autònoma de Barcelona. Té la distinció de Cavaller de l’Orde de les Palmes Acadèmiques i de Cavaller de l’Orde de les Arts i les Lletres concedides pel Ministeri de Cultura del govern francès.