Durant dotze anys, el cineasta, escriptor i periodista francès Claude Lanzmann (París, 1925-2018) es va dedicar en cos i ànima a realitzar Shoah (1985), el film definitiu sobre el genocidi jueu, de més de nou hores de durada.

Un llegat excepcional de memòria històrica que posava nom i rostre a algunes dels milions de víctimes d’aquesta barbàrie, i que va introduir un nou criteri en l’estètica i l’ètica de la representació dels genocidis (amb Rithy Panh o Joshua Oppenheimer com a deixebles destacats).

Per a Lanzmann, l’extermini nazi dels jueus —del qual no hi ha imatges documentals— és infilmable; rebutja les imatges d’arxiu, la música, i qualsevol reconstrucció audiovisual, i confia tota la força del relat al testimoni dels supervivents —i dels botxins—, a qui sol desplaçar a l’escenari traumàtic dels fets tot empenyent-los a reviure els seus records més dolorosos. Un preu molt alt, segons el cineasta, però necessari per transmetre la veritat.

Lanzmann va estendre el rigor d’aquesta metodologia a la resta de la seva obra, la qual, a més de l’Holocaust, també inclou un altre esdeveniment cabdal del judaisme al segle XX: la creació de l’Estat d’Israel, del qual era un ferm defensor.