Amélie Nothomb a l’Institut francès – Barcelona

Vestits negres, un gran barret, els llavis de color vermell carmí: haurem reconegut ràpidament a l’escriptora belga Amélie Nothomb. Va estar a Barcelona, el 22 i 23 de març, per acompanyar la traducció al castellà del seu llibre Une forme de vie, aparegut a l’editorial Anagrama.

Amélie Nothomb es va trobar amb els seus lectors barcelonins la nit del dijous 22 de març. Van ser 600 estudiants i professors de l’IF-B i públic vingut de l’exterior, francòfons o no, però tots grans admiradors de l’escriptora: els hi va presentar la gènesi i l’escriptura d’Une forme de vie. Es va prestar amb molt de gust al joc de preguntes - respostes amb Fabrice Bentot, professor de literatura al liceu francès de Barcelona. 

En aquesta novel•la, inventa una relació epistolar entre ella mateixa i un G.I. americà. Immobilitzat a Irak, li demana ajuda per intentar sobreviure d’aquesta guerra. Per rebel•lar-se, s’afarta de junk-food, exhibint el seu greix com una enamorada encisadora. Commoguda pel seu instint de Sant Bernard, l’escriptora li contesta parlant-li de body-art… « Un dia vaig caure en un article que parlava sobre l’obesitat a l’exèrcit americà i vaig pensar molt sobre aquest fenomen. És com un acte de sabotatge de la guerra: imaginem soldats musculats i virils però és molt diferent si els que van a la guerra són obesos. Per a ells, aquest augment de pes és una manera de demostrar què la guerra és una cosa ridícula », subratlla l’escriptora. La correspondència sempre ha tingut un paper important en les novel•les d’Amélie Nothomb, com a la seva vida: « Com a filla de diplomàtic i expatriada, estava obsessionada amb la idea de rebre correspondència,  estava convençuda de què això donaria un sentit a la meva vida. Com les persones que m’escriuen, els hi agrada que els hi contesti: tenen la impressió d’existir. La carta és la única prova tangible de l’existència de l’altre ». Amélie Nothomb coneix bé el problema, ella sempre rep les moltes missives de lectors del món sencer, i els hi contesta sistemàticament! 
 
Una copa de cava a la mà, bromes i anècdotes també estaven en el programa. 

L’endemà, Amélie Nothomb va rebre a periodistes per fer entrevistes i fotografies,  a la terrassa assolellada de l’Institut francès. Després va donar una roda de premsa davant d’una trentena de periodistes, que la van escoltar amb molt interès. Va ser la ocasió per Amélie Nothomb per explicar els seus rituals d’escriptura, els seus trastorns alimentaris quan era adolescent, i el seu país natal, el Japó. Un referent d’identitat per a ella: « Hi vaig néixer i tinc la impressió de deure-li molt a aquest país. Vaig deixar el Japó quan tenia 5 anys, és una ferida d’identitat fundadora. Aquesta ferida d’haver estat arrencada de Japó, la trasllado a totes les situacions. Als 21 anys, vaig comprar un bitllet només d’anada a Tokio amb la intenció de fer la meva vida en allà… i em vaig adonar que no era tan japonesa com jo pensava. Sóc una japonesa inacabada però japonesa igualment“. Amélie Nothomb no ha tornat a posar els peus en el país del Sol – Naixent des de 1996: hi posarà remei a partir de la setmana vinent ja què agafa un vol per passar unes vacances d’una mica més d’una setmana a l’Arxipèlag. 
Compartir: