EXPOSICIÓ _ MAD IN FRANCE _ TENDANCE FLOUE

Dimarts 17 de setembre, 19h30. Fins al 31 de octubre.

TENDANCE FLOUE és un col·lectiu de tretze fotògrafs. La seva creació, l’any 1991, va néixer arrel d’una ferotge voluntat de conservar una certa forma d’independència, garant de la llibertat de cadascú. Explorar el món a contracorrent d’una imatge globalitzada, mirar dins l’ombra de subjectes exposats, copsar instants a part: la força d’atracció del col·lectiu permet a aquests fotògrafs d’arriscar-se amb terrenys desconeguts i d’extreure’n la matèria d’una recerca fotogràfica compartida. Premsa, edició, exposicions, projeccions, venda de tiratges, comunicació d’empresa i institucional: el col·lectiu obre totes les portes, aborda tots els suports de la fotografia contemporània, sense prohibicions.

Des de fa més de vint anys, una indefinible alquímia d’idees i d’energies ha permès crear un llenguatge fotogràfic singular, qüestionar les modes del reportatge fotogràfic i intentar renovar el terreny de la narració. Més enllà del seu funcionament individual, els tretze fotògrafs es llancen tots junts a les aventures fotogràfiques d’un altre ordre, globals, amb aires de performances. Confrontació d’imatges, muntatges, combinacions: del treball en comú surt una nova matèria. Tendance Floue és un laboratori d’un nou gènere. Construït sobre una amistat generosa i esbojarrada.

Els fotògrafs membres del col·lectiu: Pascal Aimar, Thierry Ardouin, Denis Bourges, Gilles Coulon, Olivier Culmann, Mat Jacob, Caty Jan, Philippe Lopparelli, Bertrand Meunier, Meyer, Flore-Aël Surun, Patrick Tourneboeuf, Alain Willaume.

MAD IN FRANCE (2009) Ens varem decidir per França. Cap a on mirar i de quina manera per a evitar el torrent de l’actualitat, per a no deixar-nos envair per les circumstàncies, per això, ignorar l’estat del nostre país i de les persones que hi viuen? Es tracta més aviat dels estats que fan aquest Mad in France.

Buscàvem un fil conductor, un rumb per a llevar l’àncora. La paraula va arribar sobre la taula de la reunió:

« resistències ». Les reaccions varen ser entusiastes o epidèrmiques. Per alguns, paraula emplomada, degradada, diluïda i gairebé perillosa. Per altres, valenta, viva, significativa més que mai i digna de ser assumida. Al menys la paraula es va deixar anar. Podíem barallar-nos per intentar apropar-la, avaluar el seu ressò, mesurar la seva contemporaneïtat. Alguns van decidir d’apoderar-se’n, altres, d’aventurar-se en altres territoris: re-existència, resiliència. Amb o cara a aquesta paraula podíem afrontar, contestar, reaccionar, obstinar-nos, inventar.

Anar a veure persones que resisteixen íntimament, públicament? O constatar la desolació per saber a què resistir? Utilitzar la pràctica fotogràfica per a ser testimoni de resistències o per a posar-la en perill, per empentar-la, per a fer un acte de resistència?    

Periodistes, escriptors, pensadors, poetes i investigadors ens van escriure per donar-nos la seva visió del significat que té, avui en dia, la paraula « resistir ». Dibuixants, il·lustradors i grafistes es van apropiar dels diaris per a desviar les pàgines, per a burlar-se dels codis de la premsa i per a crear altres sentits.

 

(Cécile Cazenave)

Compartir: